Comentari al programa d'en Hitler

Hola, un amic em va enviar un comentari respecte al programa que tractavem la figura d'en Hitler dins del món cinematogràfic, amb el seu permís el reprodueixo:

Hola, David.

He estat escoltant l'àudio de Cinema sense condicions al voltant de la figura de Hitler. El programa, com els altres dos que vaig escoltar, m'ha semblat prou interessant. Hi ha alguna patinada a l'hora d'introduir les peces musicals o les telefonades, però la veritat és que sempre resoleu amb simpatia l'entrebanc. Trasmet les meves felicitacions a tot l'equip. Bé. El comentari que et vull fer té a veure amb algunes opinions que has donat en el programa: en particular, et sorprenies de què la fabulosa estructura burocràtica del nazisme s'hagués enfonsat amb la mort de Hitler, com si aquest hagués estat com la clau de volta d'aquell sistema, i et sorprenies també de com aquest tipus de règim hagués prosperat en el si d'una cultura filosòfica, científica i artística exquisida.

Pel que fa a la primera qüestió, jo penso que les coses es van esdevenir històricament al contrari: només després de portar la guerra a tota Europa i haver desenvolupat -amb la col·laboració essencial de Himmler- la Solució Final, només després del sacrifici del seu país, assetjat pels soviètics i els aliats a banda i banda, Hitler es va suïcidar al seu búnker. Primer va caure l'entramat, després la figura destacada, doncs. Ell era, en tot cas, la darrera peça carismàtica que necessitava tota una maquinària burocràtica per a justificar-se davant d'una autoritat política concreta: Hitler era el producte del nazisme, no a l'inrevés, perquè, com és obvi, qualsevol altre individu sense escrúpols i amb la mateixa psicologia ressentida hauria pogut sorgir en el seu lloc. I a Alemanya li sobraven individus d'aquesta mena tot just acabar la Primera Guerra Mundial i imposar-se les vergonyoses condicions del Tractat de Versalles.

Pel que fa a la segona qüestió, és a dir, com es va poder generar una ideologia com el feixisme en el si de la cultura centreeuropea més refinada, el cas és que ha estat un enigma històric fins no fa gaire, jo diria. Hi ha dos llibres que a mi em van ajudar a entendre això: el primer és Modernidad y ambivalencia, de Zygmunt Bauman, del qual vaig fer una recensió en la revista de la qual sóc coeditor http://www.ub.edu/astrolabio/Recensiones3cast.htm (per si t'interessa) i el segon és Los verdugos voluntarios de Hitler, de Goldhagen. La intuïció de Bauman -que, á més, va escriure Modernidad y holocausto- és la que em sembla més correcta: el feixisme, i la seva derivació genocida, amb el nazisme, no respon a la dimensió cultural, sinó a l'industrialisme modern. Si un imagina -com la modernitat ha fet sovint- el model d'una societat perfecta, i aquest model és àmpliament compartit, aleshores està socialment justificat esborrar o treure del mig tot allò -orgànic (humà o animal) i inorgànic- amb capacitat per embrutar aquesta imatge. I els mètodes industrials moderns, amb el seu culte a l'eficiència i la rapidesa, subministren els mecanismes per portar a terme aquest objectiu. La burocràcia nazi, juntament amb la dedicada específicament a les gestions de la concentració i extermini de les races considerades indesitjables, representa la demostració de què el mal pot ser perfectament racional. La societat alemanya -i, tal vegada, aquí està el motiu de l'enigma- no era només la societat de Max Planck, Wilhelm Dilthey, Ernst Cassirer, Albert Einstein o W. Amadeus Mozart, sinó que, fonamentalment, en el periode d'entreguerres, era la societat de l'atur massiu, la fam, la devaluació del marc, la indústria (Siemens, Krupp, etc.), la polarització política de Weimar, el ressentiment dels vençuts, etc. Veure-la només pel seu cantó cultural és, doncs, el motiu de l'enigma.

No m'enrotllo més.

Lluís