Un thriller, una peculiar pel·lícula bèl·lica i un homenatge a Petroni són els ingredients heterodoxos d'aquest llistat de clàssics comentats al CsC nº 14. Comencem:
-"Brigada homicida" (1968) de Don Siegel. Un film policíac urbà en la línia de la parella d'agents de seguretat una mica corruptes i de difícil tracte. La lluita contra un assassí centrarà l'acció trepidant d'una cinta irregular que vista al segle XXI pot quedar una mica encarcarada en formes i ritme. Igualment, planeja l'elegància dels bons "thrillers" del cinema nordamericà dels 50. Acceptables els papers de Henry Fonda i Richard Widmark.
-"La vergonya" (1969) de Ingmar Bergman. Liv Ullman i Max von Sydow viuen la seva anodina vida melòmana en una illa escandinava allunyats del món quan arriba la guerra des del continent. La sorpresa, la por, els fantasmes, els maltractes i la vergonya d'una situació impossible de controlar són els ingredients d'aquest film en un magistral blanc i negre i on la impotència de la vida, de l'amor i de la pau es fan patents en una atmosfera plena de bombes, trets i sorolls bèl·lics que fan, si m
és no, més inquietant una pel·lícula de final amarg sense possibilitat de redempció.
-"Satyricon" (1970) de Federico Fellini. Geni i figura la d'aquest cineasta italià que en aquesta adaptació de l'obra de Petroni va aportar tota una parada de monstres, escenaris inaudits i situacions absurdes i surrealistes en extrem, basats això sí, en aquelles històries, mig mite mig llegenda, de la tradició de l'antiguitat clàssica. Film estrany però d'indiscutible visió per entendre el món interior d'aquest director.
-"La vergonya" (1969) de Ingmar Bergman. Liv Ullman i Max von Sydow viuen la seva anodina vida melòmana en una illa escandinava allunyats del món quan arriba la guerra des del continent. La sorpresa, la por, els fantasmes, els maltractes i la vergonya d'una situació impossible de controlar són els ingredients d'aquest film en un magistral blanc i negre i on la impotència de la vida, de l'amor i de la pau es fan patents en una atmosfera plena de bombes, trets i sorolls bèl·lics que fan, si m
és no, més inquietant una pel·lícula de final amarg sense possibilitat de redempció.-"Satyricon" (1970) de Federico Fellini. Geni i figura la d'aquest cineasta italià que en aquesta adaptació de l'obra de Petroni va aportar tota una parada de monstres, escenaris inaudits i situacions absurdes i surrealistes en extrem, basats això sí, en aquelles històries, mig mite mig llegenda, de la tradició de l'antiguitat clàssica. Film estrany però d'indiscutible visió per entendre el món interior d'aquest director.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada