Benvinguts una temporada més al Cinema Sense Condicions. De nou us presentem la llista dels clàssics que, setmana a setmana l'aquí present, visiona perquè d'aquesta manera es conegui una mica més el cinema de qualitat i de referència del passat segle. Seguim als anys 70 i hem triat dues d'aquell període i una dels 60 que valia la pena recuperar.
- ¿Qui tem a Virgínia Woolf? (1966) de Mike Nichols: Una parella acomodada en la cinquentena viu una relació d'amor/odi al límit per culpa de l'alcohol i la mort del seu fill. Elizabeth Taylor, que fa el millor paper de la seva carrera, i el seu marit, també a la vida real Richard Burton, construeixen el matrimoni pitjor avingut de la història del cinema on la crueltat i la humiliació verbal es converteixen en protagonistes. Testimonis d'aquesta batalla dialèctica seran una parella més jove convidada a pendre unes copes que s'introduirà en aquesta voràgine de patiment, insults i decadència. Absolutament magistral i indispensable.
- ¿Qui tem a Virgínia Woolf? (1966) de Mike Nichols: Una parella acomodada en la cinquentena viu una relació d'amor/odi al límit per culpa de l'alcohol i la mort del seu fill. Elizabeth Taylor, que fa el millor paper de la seva carrera, i el seu marit, també a la vida real Richard Burton, construeixen el matrimoni pitjor avingut de la història del cinema on la crueltat i la humiliació verbal es converteixen en protagonistes. Testimonis d'aquesta batalla dialèctica seran una parella més jove convidada a pendre unes copes que s'introduirà en aquesta voràgine de patiment, insults i decadència. Absolutament magistral i indispensable.
- Solaris (1972) d'Andrej Tarkovsky: Assaig psicològic, oníric i simbòlic d'un dels grans referents del cinema rus. Seguint la línia de films anteriors quant a l'estètica, aquest pretén fer una revisió del "2001: una odisea a l'espai" de Kubrick, amb un pressupost inferior i una temàtica prou abstracta però més clarificadora que la precedent. Solaris es una estació espacial visitada per un psicòleg en un intent d'ajudar als astronautes que porten anys a l'espai. Allà patirà visions, sensacions i sentiments basats en una sèrie d'experiments científics amb un final "isolat" en la memòria del temps i l'espai. Film lent, molt lent, però peculiar i indispensable pels amants de la ciència-ficció de culte.
-"Papillon" (1973) de Franklin J. Schaffner: Drama carcelari a les infrahumanes presons de la Guayana Francesa de principis del segle XX, amb un dels millors papers de Steve McQueen acompanyat de l'histrionisme de Dustin Hoffmann. Tots dos son presos francesos per diferents motius, però el primer solament vol fugir. En els seus diversos intents es de nou engarjolat i incomunicat en un dels fragments més austers, bruts i silenciosos de la història del cinema. La pel·lícula hi ha moments que grinyola però es d'una contundència clara. A revisar pels amants d'aquest tipus de cinema. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada