Repassem els tres clàssics del cinema dels 70 que vàrem poder comentar aquest dimarts al CsC:
-"Network, un món implacable" (1976) de Sidney Lumet: una crua visió de la televisió nordamericana dels anys 70, on la telescombraria estava ja a l'ordre del dia. Faye Dunaway és una implacable, i valgui la redundància, creativa que vol escorcollar en les misèries humanes fins el límit d'emetre un assassinat en directe. L'ànsia del poder del seu cap Robert Duvall i la relació amor/treball amb William Holden, tanquen aquest cercle catòdic amb la magistral participació de Peter Finch com el gran presentador reconvertit en predicador de gran audiència. Per aquells que la vegin no trobaran gaire diferència amb l'actual canal Tele 5.
-"Suspiria" (1978) de Dario Argento: En la seva etapa més barroca i sanguinolenta, aquest director italià ens ubica a una ballarina nordamericana (Jessica Harper) en una acadèmia alemanya dirigida per una colla de bruixes. Colors estridents, música de gospirs, hemoglobina vermell elèctric i moments "gore" són els elements d'aquesta ximplesa, en la que trobem a un jove i inexpert Miguel Bosé entre noies perseguides per la mà de la mort. Una pel·lícula de gènere d'aquelles de culte simpàtica de veure.
-"Benvingut, Mr. Chance" (1979) de Hal Ashby: Un excel·lent Peter Sellers (en el el seu primer paper dramàtic) i ple de contenció, dóna vida al carismàtic Chance Gardener, un jardiner de mires curtes que ha estat tota la seva vida a casa d'un senyor, exercint aquesta tasca, sense passat i amb la única il·lusió a la vida de veure la televisió. Sense estudis i basant la seva filosofia de vida en els conceptes bàsics de la jardineria, entra en contacte amb un magnat (Melvyn Douglas) i la seva esposa (Shirley McLaine) amb qui crearà un triangle d'amistat i amor innocent mai vist al cinema. Fins i tot, la seva ximpleria el portarà a conèixer al president dels Estats Units i convertir-se en una estrella mediàtica. Tendre, amable i peculiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada