Aquesta setmana, tot coincidint amb el 30è anniversari del 23-F, el dimecres es va estrenar la pel·lícula basada en els fets de l'intent de cop d'estat.
divendres, 25 de febrer del 2011
Estrenes 2011: Febrer (i IV)
Hem arribat a l'últim divendres de febrer i les estrenes no cessen. Rigorosament, com cada setmana, aquí us hi deixem la informació:
Aquesta setmana, tot coincidint amb el 30è anniversari del 23-F, el dimecres es va estrenar la pel·lícula basada en els fets de l'intent de cop d'estat.
Aquesta setmana, tot coincidint amb el 30è anniversari del 23-F, el dimecres es va estrenar la pel·lícula basada en els fets de l'intent de cop d'estat.
dimecres, 23 de febrer del 2011
La llista del Xesco (21è. programa)
Puntual, aquest cop, a la nostra cita dels clàssics del CsC, us mencionem els films dels que vam parlar aquest dimarts passat:
-"El missatger" (1971) de Joseph Losey, amb Julie Christie i Alan Bates. Una excel·lent mostra de contenció narrativa en una cinta de regust victorià on la prohibida història d'amor d'una burgesa amb un dels seus treballadors és l'encarregada de trasbalsar a un noi de 13 anys que comença a descobrir la seva sexualitat. Enamorat de la protagonista, aquest "mercuri" conviurà en un espai natural ple d'interessos on l'oci i la desídia fan acte de presència dia a dia. Una experìencia agradable sense excessos d'aquest director a recuperar.
-"El colós en flames" (1974) de John Guillermin. Inoblidable pel·lícula de catàstrofes, que avui mateix recupera un dels canals televisius, interpretada per un grapat de grans de l'escena com Paul Newman, Steve McQueen, William Holden, Richard Chamberlain, Fred Astaire i Faye Dunaway. Un dels gratacels més importants de Los Àngeles amb la millor tecnologia constructiva del moment pateix un espectacular incendi per culpa del sistema elèctric. El culpable havia estat un familiar del magnat que s'havia embutxacat uns quans milions de dòlars rebaixant la qualitat dels fils de connexió. L'arquitecte Newman i el cap de bombers McQueen, protagonitzen aquesta emocionat lluita per salvar a tota la gent d'aquell immens edifici que està gaudint de la festa de presentació. Un clàssic emocionant.
-"Vingueren de dins de..." (1975) de David Cronenberg. Una de les primeres pel·lícules del fosc i inversemblant director canadenc, que ens planteja una mena de prefiguració d'"Alien" amb tocs "zombies", en un conjunt residencial d'una illa paradisíaca. El problema sorgeix quan un metge vol introduir una hormona experimental en una noia que manté relacions sexuals amb altra gent del edifici, infectant a aquests que gesten a un animaló que surt del ventre i de la boca dels afectats i que els hi provoca una mena de ninfomania desmesurada. Encara que grinyoli el guió l'estètica Cronenberg es perfila d'una manera magistral.
dimarts, 22 de febrer del 2011
21è Cinema sense condicions:
El cigne negre, La llista del Xesco i Primos!
Programa festiu i feiner alhora, l'espai de cinema de Ràdio Desvern.
Avui, amb El Cigne negre hem començat el programa (Com no! Fins i tot la banda sonora de Clint Mansell ha estat protagonista...), i amb altres clàssics i estrenes (Com sempre!). Sin retorno també ha estat motiu d'anàlisi i controvèrsia (no falla!):
I l'última part del programa ha estat dedicada a Primos...
... I la resta de la obra de Daniel Sánchez Arévalo, sobretot Azuloscurocasinegro i Gordos.
Bon profit de cinema!
diumenge, 20 de febrer del 2011
La llista del Xesco (20è. programa)
Diuen que més val tard que mai i encara que hagin passat un dies, us recordem quins van ser els clàssics dels que vam parlar el dimarts 14/02/11 al CsC.
-"La meva vida és la meva vida" (1970) de Bob Rafelson. Una pel·lícula protagonitzada pel llavors jove Jack Nicholson i que va sorprendre pel caire independent del film. Va ser nominat a 4 Òscars aquell any per aquesta interpretació d'un virtuòs pianista que decideix fer una vida de cràpula, on els amics i les dones són el seu "modus vivendi". Pretesament innovador, aquest film dista molt del que seria una obra mestra. Massa sobrevalorada.
-"La meva vida és la meva vida" (1970) de Bob Rafelson. Una pel·lícula protagonitzada pel llavors jove Jack Nicholson i que va sorprendre pel caire independent del film. Va ser nominat a 4 Òscars aquell any per aquesta interpretació d'un virtuòs pianista que decideix fer una vida de cràpula, on els amics i les dones són el seu "modus vivendi". Pretesament innovador, aquest film dista molt del que seria una obra mestra. Massa sobrevalorada.
-"Johnny va agafar el seu fusell" (1971) de Dalton Trumbo. Clàssic pacifista escrit, produit i dirigit per aquest gran guionista que es va prodigar poc en això de la direcció. Planteja l'estat físic d'un soldat de la I Guerra Mundial que queda greument ferit sense cames, ni braços, ni sentits; solament el funcionament del seu cervell. Una introspecció terrorífica a la impossibilitat de la comunicació i els límits de la eutanàsia en una situació insoportable pel major comú de la humanitat. Tendre, crua i directa. Magnífics els somnis i "flashbacks" en color, amb Timothy Bottoms i Donald Sutherland en la interpretació de Crist/Mort. No us deixarà indiferent, el seu visionat.
-"La nit es mou" (1975) de l'irregular Arthur Penn, amb Gene Hackman en el paper d'un investigador amargat per la seva situació amorosa, la guapíssima Susan Clark i uns adolescents i irreconeixibles Melanie Griffith i James Woods. De nou, una pel·lícula mitificada però sense cap interès ni pretensió. A vegades història d'amor, a vegades film d'acció, planteja uns proposta molt descafeïnada d'una mena de "thriller" massa setenter.
-"La nit es mou" (1975) de l'irregular Arthur Penn, amb Gene Hackman en el paper d'un investigador amargat per la seva situació amorosa, la guapíssima Susan Clark i uns adolescents i irreconeixibles Melanie Griffith i James Woods. De nou, una pel·lícula mitificada però sense cap interès ni pretensió. A vegades història d'amor, a vegades film d'acció, planteja uns proposta molt descafeïnada d'una mena de "thriller" massa setenter.
divendres, 18 de febrer del 2011
Estrenes 2011: Febrer (III)
Una altra setmana més, el divendres arriba i com sempre us preparem les estrenes que arriben a les pantalles:
I la nova pel·lícula de la saga de Saw també s'ha estrenat aquesta setmana.
I la nova pel·lícula de la saga de Saw també s'ha estrenat aquesta setmana.
dimecres, 16 de febrer del 2011
Tema 20è. programa: El nu masculí al cinema
L’home com a representació nua en la història ha tingut moments d’esplendor com és el cas de l’antiga Grècia. PRAXITELES, MIRÓ o POLICLET van conformar el cànon de bellesa masculina amb escultures tan conegudes com el “Dorífor” o el “Discòbol”, sense deixar de banda la 
delicadesa amb que es tractava el cos femení en les representacions de les Venus o de les Victòries. Roma va imitar aquesta tendència en cultures on les relacions homosexuals estaven ben vistes.
A l’Edat Mitjana, amb el poder de l’església com a mitjancer, es va prohibir qualsevol representació nua. Gràcies al retrobament amb les formes humanistes clàssiques al Renaixement i amb el bon fer de grans com MIQUEL ÀNGEL i peces com el “David” o els excel·lents nusos de la Capella Sixtina del Vaticà, es torna a tenir en compte la representació realista dels cossos humans, tendència que es mantindria fins als nostres dies.
Al segle XIX i amb l’arribada de la fotografia, els fotògrafs DURIEU i MARCONI van rebre encàrrecs expressos per part de pintors com DELACROIX o escultors com AUGUSTE RODIN perquè fessin instantànies de cossos masculins per poder plasmar-los a les seves obres. Potser el resultat més espectacular sigui el de les figures monumentals en marbre i bronze de RODIN en el seu “Pensador” o el seu “Petó”.
Però no oblidem que la ciència empírica estava instaurant-se amb el positivisme a principis del segle XX i es comença a barrejar la fotografia amb les primeres seqüències que permeten estudiar les
fases del moviment humà o animal mitjançant l’anomenada “cronofotografia”. L’anglès EADWEARD MUYBRIDGE, conegut per aquelles seqüències d’imatges d’homes nus, va comportar la primera mostra masculina del cos en un film.
El cinema mut, si exceptuem aquelles cintes pornogràfiques encarregades per potentats a directors de segona línia considerades de culte en l’actualitat, no va nuar a l’home en cap moment, encara que als anys 20 sí que es va començar a posar de moda el nu femení de manera molt subtil on drapejats i veladures cobrien pits en certes pel·lícules. El primer nu femení integral va ser el protagonitzat per Audrey Munson en un film de 1915 anomenat “Inspiration”. Al cinema americà i sobretot entre 1934 i 1964 no es va acceptar cap nu evident de cap mena i no seria fins el film “El prestamista” de 1965 que una noia de color ensenyava els pits previ haver passat per la censura. D’homes ni parlar-ne.
Però als anys 50 i 60 arribaria la moda fotogràfica del nu esportiu amb l’aparició de les
revistes sobre culturisme. En la societat benestant nordamericana i europea començava a sorgir una subcultura homosexual que va crear icones en els anomenats “beefcakes” o imatges dibuixades o fotografiades de joves amb bon cos a poder ser nusos. Aquest element va influenciar al cinema en personatges nascuts de les sessions fotogràfiques com STEVE REEVES, un culturista redreçat al cinema i conegut per les seves pel·lícules de gladiadors, molt de moda en aquells moments i primer aparador de l’eròtica masculina en el cinema.
De nou l’art i la f
otografia, als anys 60, amb BRUCE WEBER, ROBERT MAPPLETHORPE, BRUCE ABRUCE i el propi ANDY WARHOL van presentar el nu integral com a element natural extenent-se a films com “Trash” o Flesh” on PAUL MORRISSEY presentava a un JOE DALLESANDRO totalment nu. I és que a partir de llavors i quan la censura al cinema va començar a desaparèixer es va considerar el nu masculí pornogràfic pelS atributs externs que tothom coneix mentre que el nu femení es considerava eròtic ja que no mostrava tant.
A partir d’aquí, el cos femení es va presentar amb gran naturalitat, sense tabús ni escàndols. Però en canvi un home nu era ridícul i susceptible de comentaris. També s’ha dit que aquells directors que nuaven als seus protagonistes masculins eren homosexuals, fet que demostrarem a continuació com una gran mentida.
Potser el cinema europeu ha tractat aquest tema amb més naturalitat a partir dels anys 70. El gran trencador va ser PIER PAOLO PASSOLINI on a totes les seves obres nuava a nois i noies jovenetes en films co, “El decameró” o “Saló”, sense amagar, si es donava el cas, possibles ereccions. En el mateix moment, TINTO BRASS, el gran erotòman de les dones, va fer un film de nivell pornogràfic però exhibit en sales comercials com era “Calígula”. No podem oblidar “L’imperi dels sentits” o la naturalitat de KEN RUSSELL que no es va quedar enrera
en obres com “Dones enamorades” o “Els dimonis” i DEREK JARMAN en clàssics com “Sebastian” de 1976, presentava la primera relació sexual descarada i no encoberta entre homes. BERNARDO BERTOLUCCI va nuar a GERARD DEPARDIEU i a ROBERT DE NIRO per ser masturbats per una prostituta a la seva immensa “Novecento”.
Als anys 80 i en un moment de gran aperturisme es comencen a protagonitzar els nusos masculins més sonats com el de RICHARD GERE a “American gigoló”. PAUL VERHOEVEN ho fa a “Delicies turques” i a “El quart home”. JAMES IVORY a “Una habitació amb vistes” o “Maurice”. A Espanya, PEDRO ALMODOVAR presenta a ANTONIO BANDERAS o LIBERTO RABAL nusos a “La llei del desig” o “Carn trèmula” o PETER GREENAWAY a un munt de les seves pel·lícules per motius purament artístics.
Donat el cop
de sortida, els anys 90 van provocar un munt d’aparicions de frontals integrals masculins: HARVEY KEITEL a “Tinent corrupte”, JAVIER BARDEM a “El detectiu i la mort”, EDWARD NORTON a “American history X”, KEVIN BACON a “Jocs salvatges” i un dels més sonats va ser el de BRUCE WILLIS a “El calor de la nit”. També EWAN McGREGOR que no té cap pudor va ensenyar-ho tot a “Trainspotting” o “Velvet goldmine”, LEONARDO SBARAGLIA a “Plata cremada” o GABRIEL GARCIA BERNAL a “Y tu mamá también”.
Els últims anys han arribat ja cintes més transgressores i on les ereccions i fins i tot les ejaculacions es feien patents com a “9 songs”, “Shortbus”, “Lucía i el sexe”, “Cachorro”, “Romance X” o “Folla’m”.
Acabarem amb l’escàndol més recent de COLLIN FARRELL al film “Triage” que va ser tallada la seva escena de nu integral per ser considerada provocativa per tenir uns atributs massa grans i recordarem amb un de simpàtic, encara que no integral, però sí impactant que era veure a “Borat” amb aquell tanga verd amb tirants.
delicadesa amb que es tractava el cos femení en les representacions de les Venus o de les Victòries. Roma va imitar aquesta tendència en cultures on les relacions homosexuals estaven ben vistes.A l’Edat Mitjana, amb el poder de l’església com a mitjancer, es va prohibir qualsevol representació nua. Gràcies al retrobament amb les formes humanistes clàssiques al Renaixement i amb el bon fer de grans com MIQUEL ÀNGEL i peces com el “David” o els excel·lents nusos de la Capella Sixtina del Vaticà, es torna a tenir en compte la representació realista dels cossos humans, tendència que es mantindria fins als nostres dies.
Al segle XIX i amb l’arribada de la fotografia, els fotògrafs DURIEU i MARCONI van rebre encàrrecs expressos per part de pintors com DELACROIX o escultors com AUGUSTE RODIN perquè fessin instantànies de cossos masculins per poder plasmar-los a les seves obres. Potser el resultat més espectacular sigui el de les figures monumentals en marbre i bronze de RODIN en el seu “Pensador” o el seu “Petó”.
Però no oblidem que la ciència empírica estava instaurant-se amb el positivisme a principis del segle XX i es comença a barrejar la fotografia amb les primeres seqüències que permeten estudiar les
fases del moviment humà o animal mitjançant l’anomenada “cronofotografia”. L’anglès EADWEARD MUYBRIDGE, conegut per aquelles seqüències d’imatges d’homes nus, va comportar la primera mostra masculina del cos en un film.El cinema mut, si exceptuem aquelles cintes pornogràfiques encarregades per potentats a directors de segona línia considerades de culte en l’actualitat, no va nuar a l’home en cap moment, encara que als anys 20 sí que es va començar a posar de moda el nu femení de manera molt subtil on drapejats i veladures cobrien pits en certes pel·lícules. El primer nu femení integral va ser el protagonitzat per Audrey Munson en un film de 1915 anomenat “Inspiration”. Al cinema americà i sobretot entre 1934 i 1964 no es va acceptar cap nu evident de cap mena i no seria fins el film “El prestamista” de 1965 que una noia de color ensenyava els pits previ haver passat per la censura. D’homes ni parlar-ne.
Però als anys 50 i 60 arribaria la moda fotogràfica del nu esportiu amb l’aparició de les
revistes sobre culturisme. En la societat benestant nordamericana i europea començava a sorgir una subcultura homosexual que va crear icones en els anomenats “beefcakes” o imatges dibuixades o fotografiades de joves amb bon cos a poder ser nusos. Aquest element va influenciar al cinema en personatges nascuts de les sessions fotogràfiques com STEVE REEVES, un culturista redreçat al cinema i conegut per les seves pel·lícules de gladiadors, molt de moda en aquells moments i primer aparador de l’eròtica masculina en el cinema.De nou l’art i la f
otografia, als anys 60, amb BRUCE WEBER, ROBERT MAPPLETHORPE, BRUCE ABRUCE i el propi ANDY WARHOL van presentar el nu integral com a element natural extenent-se a films com “Trash” o Flesh” on PAUL MORRISSEY presentava a un JOE DALLESANDRO totalment nu. I és que a partir de llavors i quan la censura al cinema va començar a desaparèixer es va considerar el nu masculí pornogràfic pelS atributs externs que tothom coneix mentre que el nu femení es considerava eròtic ja que no mostrava tant.A partir d’aquí, el cos femení es va presentar amb gran naturalitat, sense tabús ni escàndols. Però en canvi un home nu era ridícul i susceptible de comentaris. També s’ha dit que aquells directors que nuaven als seus protagonistes masculins eren homosexuals, fet que demostrarem a continuació com una gran mentida.
Potser el cinema europeu ha tractat aquest tema amb més naturalitat a partir dels anys 70. El gran trencador va ser PIER PAOLO PASSOLINI on a totes les seves obres nuava a nois i noies jovenetes en films co, “El decameró” o “Saló”, sense amagar, si es donava el cas, possibles ereccions. En el mateix moment, TINTO BRASS, el gran erotòman de les dones, va fer un film de nivell pornogràfic però exhibit en sales comercials com era “Calígula”. No podem oblidar “L’imperi dels sentits” o la naturalitat de KEN RUSSELL que no es va quedar enrera
en obres com “Dones enamorades” o “Els dimonis” i DEREK JARMAN en clàssics com “Sebastian” de 1976, presentava la primera relació sexual descarada i no encoberta entre homes. BERNARDO BERTOLUCCI va nuar a GERARD DEPARDIEU i a ROBERT DE NIRO per ser masturbats per una prostituta a la seva immensa “Novecento”.Als anys 80 i en un moment de gran aperturisme es comencen a protagonitzar els nusos masculins més sonats com el de RICHARD GERE a “American gigoló”. PAUL VERHOEVEN ho fa a “Delicies turques” i a “El quart home”. JAMES IVORY a “Una habitació amb vistes” o “Maurice”. A Espanya, PEDRO ALMODOVAR presenta a ANTONIO BANDERAS o LIBERTO RABAL nusos a “La llei del desig” o “Carn trèmula” o PETER GREENAWAY a un munt de les seves pel·lícules per motius purament artístics.
Donat el cop
de sortida, els anys 90 van provocar un munt d’aparicions de frontals integrals masculins: HARVEY KEITEL a “Tinent corrupte”, JAVIER BARDEM a “El detectiu i la mort”, EDWARD NORTON a “American history X”, KEVIN BACON a “Jocs salvatges” i un dels més sonats va ser el de BRUCE WILLIS a “El calor de la nit”. També EWAN McGREGOR que no té cap pudor va ensenyar-ho tot a “Trainspotting” o “Velvet goldmine”, LEONARDO SBARAGLIA a “Plata cremada” o GABRIEL GARCIA BERNAL a “Y tu mamá también”.Els últims anys han arribat ja cintes més transgressores i on les ereccions i fins i tot les ejaculacions es feien patents com a “9 songs”, “Shortbus”, “Lucía i el sexe”, “Cachorro”, “Romance X” o “Folla’m”.
Acabarem amb l’escàndol més recent de COLLIN FARRELL al film “Triage” que va ser tallada la seva escena de nu integral per ser considerada provocativa per tenir uns atributs massa grans i recordarem amb un de simpàtic, encara que no integral, però sí impactant que era veure a “Borat” amb aquell tanga verd amb tirants.
dimarts, 15 de febrer del 2011
20è Cinema sense condicions de la temporada... Més clàssics, estrenes i el nu masculí!
La tertúlia de cinema de Ràdio Desvern, amb multiplicitat de punts de vista i quantitat ingent de referències cinematogràfiques, culturals en general i de tots els aspectes de la vida... Qui us dóna més!
Bon profit de cinema!
divendres, 11 de febrer del 2011
Estrenes 2011: Febrer (II)
El mes de febrer ja arriba a la meitat, i les estrenes segueixen arribant puntuals a les cartelleres, aquesta setmana podrem veure les següents:
dimecres, 9 de febrer del 2011
La llista del Xesco (19è. programa)
No podem negar la heterogeneitat de les pel·lícules que hem pogut veure aquesta setmana en la secció de clàssics. Les nostres propostes han estat aquestes.
-"Andrei Rublev" (1970) d'Andrei Tarkovsky: obra magna d'aquest oníric director rus, que posteriorment ens va encisar amb joies com "Solaris" o "El mirall". En aquest cas i al llarg de més de 3 hores, ens parla de la història d'aquest important pintor d'icones a la convulsa Rússia del 1400. Un retrat ben ambientat de les misèries de l'època, les problemàtiques religioses, els estaments socials, el treball artesanal amb tota la poesia i la cruesa necessària que Tarkovsky empra als seus films. Realitzada en blanc i negre, retorna al color als últims minuts de la pel·lícula per presentar-nos un recull de la colorista obra d'aquest Miquel Angel de la pintura rusa.
-"L'home de la Manxa" (1972) d'Arthur Hiller i protagonitzada per un esplèndid Peter O'Toole en el doble paper de Cervantes / Don Quixot i la sempre excepcional Sophia Loren fent d'Aldonça / Dulcinea. Aquest musical nascut a Broadway va passar a la pantalla gran amb gran èxit per la seva senzillesa argumental i per les cançons que han estat referent al llarg dels anys 70. Agradable de veure sense pretendre veure una magistral obra d'art.-"El fantasma de la llibertat" (1974) de Luis Buñuel. Que podem dir d'aquest director irreverent i surrealista de mena que
torna a endinsar-se en altres realitats en aquest film de la seva etapa final francesa. Repescant situacions impossibles torna a fer una crítica social contra la burgesia i l'estament eclesiàstic (magnífica escena dels monjos carmelites jugant al pòquer com si fossin gàngsters apostant amb medalles litúrgiques). L'altre "unicum" escènic del film seria la invitació a sopar d'una parella on són rebuts a un menjador on les cadires són WC i un cop fetes les seves necessitats es tanquen al lavabo per menjar. Somni i realitat es combinen en un format potser una mica "demodé" atenent a l'època en que està feta la cinta. dimarts, 8 de febrer del 2011
19è CsC... Clàssics, estrenes, previsions, Cine Club Utopia i El Golem!
Nou al·luvió de referències creuades al voltant del fet cinematogràfic a Ràdio Desvern!
Avui (i dissabte, en repetició) l'equip al complet: Jaume, David, Francesc, Xesco, Rosa Mª, Joan i Carme. Com a convidat especial, Sergi Herrada, del Cineclub Utopia del Casal de Joves de Sant Just Desvern, que ens ha parlat del passi, aquest divendres a les 22:30 hores, de, ni més ni menys, que...
... Entre tots hem fet un altre Cinema sense condicions!
La llista del Xesco, des del començament de temporada, es presenta a ella mateixa, en l'entrada anterior o posterior a aquesta. A l'espai d'aquesta setmana, hem tingut: Andrei Rublév, de Tarkovsky; L'home de la Manxa, amb Peter O'Toole i Sofia Loren; i El fantasma de la llibertat, de Luis Buñuel... Excitant i inclasificable tria!
Però no només això, tant Xesco mateix com Joan han pogut veure l'última del ja mestre Aronofsky, El cigne negre...
Continuem! Joan ens ha sorprés amb els comentaris d'una pel·lícula que s'ha d'estrenar encara: Winter's Bone...
... I encara més, Rosa Mª ha vist l'última de la Iciar Bollaín...
Però no us penseu que això és tot: David ens ha introduït el tema del Golem al cinema... Us sorprendran les connotacions d'aquest personatge creat del fang, al servei (o no) de la humanitat![Aquí al costat teniu un fotograma de la pel·lícula de referència sobre aquest personatge: El Golem (Der Golem, wie er in die Welt kam), dirigida al 1920 pels alemanys Carl Boese i Paul Wegener]
Esperem que hagueu gaudit i continueu gaudint d'aquesta nova edició del Cinema sense condicions de Ràdio Desvern... Bon profit de cinema!
divendres, 4 de febrer del 2011
Estrenes 2011: Febrer (I)
Febrer ha arribat, i com cada divendres les estrenes també arriben puntualment als cinemes de la ciutat.
dimecres, 2 de febrer del 2011
La llista del Xesco (18è. programa)
Ens hem trobat aquesta setmana amb tres pel·lícules de gran nivell i catalogables d'obres mestres del cinema dels anys 60 i 70:
-"Lucía" (1968) d'Humberto Solás. Viatgem a la Cuba de 1895, 1932 i 196... Tres històries al voltant d'una dona anomenada Llúcia que viu la guerra hispano-cubana, l'enderrocament del president Machado i l'eufòria dels inicis revolucionaris. Interpretada per tres actrius diferents segons el moment planteja un tríptic on l'amor, el melodrama i els canvis sociopolítics es fusionen en un conjunt d'imatges dirigides des del punt de vista més clàssic del cinema fins el muntatge i el dinamisme més ferotge del cinema més contemporani. Considerada una de les 10 millors cintes de la història del cinema americà de parla hispana aconsegueix emocionar i deixar en evidència el cinema amb majúscules que molts altres grans directors preconitzen.
-"Z" (1969) de Costa-Gavras, amb guió de Jorge Semprún. Excel·lent thiller policíac sobre un atemptat real comés a Grècia l'any 1963 sobre un polític anarquista que el director grec expatriat a França presenta en aquest film amb una dimensió universal. Sense ubicar espais ni personatges, planteja com el líder polític assassinat (Yves Montand) casat amb Irene Papas, es converteix en tot un neguit per la classe militar corrupta estretament vigilada pel jutge (Jean Louis Trintignant) la qual aconsegueix desemmascarar públicament les seves intencions colpistes. Un exercici trepidant de bon cinema, de rabiosa actualitat i amb uns encertats "flashbacks". Un gran thriller.-"La filla de Ryan" (1970) de David Lean, amb Robert Mitchum com a mestre, Sarah Miles com la filla del taverner i el capellà Trevor Howard. Una pel·
lícula de 206 minuts, amb obertura, interludi i final que ens evoquen aquelles sessions d'abans quan havia intermig. Ambientada en un poble costaner de la Irlanda del Nord, amb uns paisatges i unes panoràmiques marca de la casa, el film explica la vida d'una joveneta que s'enamora d'un madur mestre amb el qual les relacions sexuals no funcionen bé. En el clima del final de l'ocupació britànica dels territoris irlandesos, apareix un major turmentat pels fantasmes de la guerra i necessitat d'amor. S'iniciarà una relació extramatrimonial entre la noia i el militar que començarà a ser notícia per la petita comunitat i que comportarà la inculpació pública de la noia que haurà de marxar de l'aldea per la cobardia del seu pare. Potser una mica llarga però molt encisadora. dimarts, 1 de febrer del 2011
18è CsC de la temporada... Eric Rohmer i molt +!
Amb David a la recàmera (amb moltes ganes de tornar-te a veure, company!), la resta de l'equip us hem ofert l'acostumat recital de pel·lícules de totes les èpoques i colors...
Començant per la llista del Xesco, és clar! Llista que trobareu, com cada setmana, perfectament glossada i il·lustrada, pel mateix Xesco, a sobre o a sota d'aquesta mateixa entrada.
L'homenatge a John Barry (3 de noviembre de 1933 - 30 de enero de 2011) era obligat:
Carme ens ha parlat de Deus i homes i de Mel...
... Dues pel·lícules, segons ella, fora de qualsevol context proper i actual, però amb interés poètic i històric, tanmateix.
A la segona part del programa, Rosa Mª ens ha introduït a la filmografia d'Eric Rohmer i la seva vertiginosa capacitat per encuadrar les accions de les seves pel·lícules. Una de les seves obres mestres:
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)