
Tertúlia de cinema a Ràdio Desvern. Amb Jaume Vidal, Joan Morros, Carme Nebot, Pol Diggler, Joan Sardà, Pep Armengol i Francesc Aguilar, a més a més de col·laboradors (Andreu Farran, Lluís Veciana) i convidats. Cada dimarts, de 8 a 9 del vespre... I també dissabte, en repetició, a les 14 h!
Recordem tres rareses dels anys anys 70 realment interessants:
es seves escenes de llit.
-"La balada de Bruno Stroszek" (1976) de Wener Herzog: protagonitzada pel propi Bruno Stroszek. Aquest alternatiu director alemany pretén retratar a aquest músic de carrer, petit, brut i bon home, recent sortit de la pressó. Al costat d'un veí paternal i d'una prostituta amiga d'ell marxen als Estats Units a recercar el somni americà. Allà s'adonaran que aquest es fals, en una magnífica segona part on tots tres immigrants germànics entren en un procés de malentesos i d'abandonament amb els americans, on la diferència idiomàtica sí que és un problema. Al final, tot marxa de les mans de Bruno, atracant establiments i suicidant-se en un final patètic i surrealista per l'ambientació i el soroll. Recomanable aquesta pel·lícula menor al costat de "Woyzeck".
-"La nit americana" (1973) de François Truffaut: amb el propi director com actor, Jacqueline Bisset i els dos Jean-Pierre: Aumont i Léoud. Un exercici excepcional de metacinema, on el que menys importa és la trama de la pel·lícula que es roda. Travelings, canvis de guions, repetició d'escenes, efectes especials. Tot un compendi de com es roda una pel·lícula on els personatges, portats amb gran categoria pel director, formen part d'aquest collage. Necessària per compendre la història del cinema.
-"Cría cuervos" (1975) de Carlos Saura: amb la nena Ana Torrent, Geraldine Chaplin en un doble paper, Monica Randall i la secundària d'or del cinema espanyol Florinda Chico. L'Espanya de finals del franquisme, una casa d'un militar vidu que té tres filles preadolescents, una tieta que els hi fa de tutora i la serventa que els ensenya la vida mundana. Ana creu que té poders per fer veure els morts i amb la seva mare, morta de càncer, ens fa un passeig per les pors de la infantesa en clara evocació al·legòrica del final del franquisme. Bella, estranya i essencial del cinema espanyol.
-"La trama" (1976) d'Alfred Hitchcock: amb Barbara Harris, Karen Black i Don Seagal. Últim i fallit exercici fílmic del rei del suspens de tots els temps. Una falsa vident pot aconseguir 10.000 dòlars si aconsegueix trobar el fill d'una rica anciana. Ajudat per la seva parell amb ànima de detectiu troben a l'hereu que resulta ser un extorsionador joier i lladre. No veiem enlloc l'empremta Hitchcock i els actors campen per on poden, convertint la pel·lícula en un ridícul thriller de principiant. Prescindible i edulcorada.
- ¿Qui tem a Virgínia Woolf? (1966) de Mike Nichols: Una parella acomodada en la cinquentena viu una relació d'amor/odi al límit per culpa de l'alcohol i la mort del seu fill. Elizabeth Taylor, que fa el millor paper de la seva carrera, i el seu marit, també a la vida real Richard Burton, construeixen el matrimoni pitjor avingut de la història del cinema on la crueltat i la humiliació verbal es converteixen en protagonistes. Testimonis d'aquesta batalla dialèctica seran una parella més jove convidada a pendre unes copes que s'introduirà en aquesta voràgine de patiment, insults i decadència. Absolutament magistral i indispensable.
- Solaris (1972) d'Andrej Tarkovsky: Assaig psicològic, oníric i simbòlic d'un dels grans referents del cinema rus. Seguint la línia de films anteriors quant a l'estètica, aquest pretén fer una revisió del "2001: una odisea a l'espai" de Kubrick, amb un pressupost inferior i una temàtica prou abstracta però més clarificadora que la precedent. Solaris es una estació espacial visitada per un psicòleg en un intent d'ajudar als astronautes que porten anys a l'espai. Allà patirà visions, sensacions i sentiments basats en una sèrie d'experiments científics amb un final "isolat" en la memòria del temps i l'espai. Film lent, molt lent, però peculiar i indispensable pels amants de la ciència-ficció de culte.
-"Papillon" (1973) de Franklin J. Schaffner: Drama carcelari a les infrahumanes presons de la Guayana Francesa de principis del segle XX, amb un dels millors papers de Steve McQueen acompanyat de l'histrionisme de Dustin Hoffmann. Tots dos son presos francesos per diferents motius, però el primer solament vol fugir. En els seus diversos intents es de nou engarjolat i incomunicat en un dels fragments més austers, bruts i silenciosos de la història del cinema. La pel·lícula hi ha moments que grinyola però es d'una contundència clara. A revisar pels amants d'aquest tipus de cinema. 
