Dos pel·lícules importants de l'imaginari del cinema americà amb tocs clàssics i una de promarxista italiana composen la llista de grans films de la setmana: -"Petit gran home" (1970) d'Arthur Penn: en aquest cas, un encertat "western" de mà d'aquest irregular director. Dustin Hoffman es converteix en el protagonista absolut d'aquesta peculiar cinta pro-índia en el seu pas per una vida a mig camí entre l'home blanc i el pell roja. Un bon film on la galeria de personatges que l'envolta li dóna una entitat important dins d'una excel·lent ambientació.
-"La classe obrera va al paradís" (1972) d'Elio Petri, amb un excepcional Gian Maria Volonte', que en el seu paper de treballador d'una cadena d'una empresa de ferros, llueix davant dels preceptes de la lluita obrera marxista. Dins d'una línia realista, clara i brutal, es plantegen les revoltes, els drets dels treballadors, el marxisme encapçalat pels estudiants i fins i tot, la bogeria de l'obrer que solament viu per treballar. Una lluita de drets rematada en, com molt bé apuntava en David, una cosmogonia impròpia dels pensaments socials de Marx i Engels. 
-"El gran Gatsby" (1974) de Jack Clayton: basada en el "bestseller" sensacional de Scott Fitzgerald, Robert Redford encapçala l'elenc d'actors d'aquest film anodí i fins i tot "ensucrat". Magníficament ambientada en els excessos dels feliços anys 20 nordamericans, el misteriòs Gatsby pretén enamorar de nou a una "ex" casada interpretada per Mia Farrow amb el que comportarà a l'època aquesta situació. Un resultat de gran producció que no va tenir els resultats esperats i és que l'excés de "flou" a vegades ens fa avorrir el cinema.
-"Zardoz" (1974) de John Boorman amb Sean Connery i el seu tapall envoltada per un cor de peculiars personatges. Considerada una de les pel·lícules de culte del "sci-fi" dels anys 70, ha envellit malament. No és una qüestió d'efectes especials, sinó de continguts. La lluita provocada per un déu artificial que controla als "brutals" i als "immortals" acaba sent ridícula. 
-"Alícia a les ciutats" (1974) de Win Wenders. Les poques concessions a les "garlandes" fílmiques d'aquest excepcional cineasta alemany aquí llueixen en una línia austera i directa. Plantejada en un principi com una mena de "road movie" urbana, trencarà aquesta línia gairebé conceptual, amb un blanc i gris, més que negre, quan apareix a la vida d'aquest periodista frustrat una mare i una filla de nou anyets que per motius personals li deixa en custòdia. A partir d'aquí, l'acció dóna un gir, on ell i la nena comencen un periple per les "ciutats" recercant la casa de l'àvia. Un sobri plantejament de la vida des de dos edats molt diferents amb un final feliç per tots dos i tota una vida per endavant. Alliçonadora.
