Diuen que més val tard que mai i encara que hagin passat un dies, us recordem quins van ser els clàssics dels que vam parlar el dimarts 14/02/11 al CsC.
-"La meva vida és la meva vida" (1970) de Bob Rafelson. Una pel·lícula protagonitzada pel llavors jove Jack Nicholson i que va sorprendre pel caire independent del film. Va ser nominat a 4 Òscars aquell any per aquesta interpretació d'un virtuòs pianista que decideix fer una vida de cràpula, on els amics i les dones són el seu "modus vivendi". Pretesament innovador, aquest film dista molt del que seria una obra mestra. Massa sobrevalorada.
-"La meva vida és la meva vida" (1970) de Bob Rafelson. Una pel·lícula protagonitzada pel llavors jove Jack Nicholson i que va sorprendre pel caire independent del film. Va ser nominat a 4 Òscars aquell any per aquesta interpretació d'un virtuòs pianista que decideix fer una vida de cràpula, on els amics i les dones són el seu "modus vivendi". Pretesament innovador, aquest film dista molt del que seria una obra mestra. Massa sobrevalorada.
-"Johnny va agafar el seu fusell" (1971) de Dalton Trumbo. Clàssic pacifista escrit, produit i dirigit per aquest gran guionista que es va prodigar poc en això de la direcció. Planteja l'estat físic d'un soldat de la I Guerra Mundial que queda greument ferit sense cames, ni braços, ni sentits; solament el funcionament del seu cervell. Una introspecció terrorífica a la impossibilitat de la comunicació i els límits de la eutanàsia en una situació insoportable pel major comú de la humanitat. Tendre, crua i directa. Magnífics els somnis i "flashbacks" en color, amb Timothy Bottoms i Donald Sutherland en la interpretació de Crist/Mort. No us deixarà indiferent, el seu visionat.
-"La nit es mou" (1975) de l'irregular Arthur Penn, amb Gene Hackman en el paper d'un investigador amargat per la seva situació amorosa, la guapíssima Susan Clark i uns adolescents i irreconeixibles Melanie Griffith i James Woods. De nou, una pel·lícula mitificada però sense cap interès ni pretensió. A vegades història d'amor, a vegades film d'acció, planteja uns proposta molt descafeïnada d'una mena de "thriller" massa setenter.
-"La nit es mou" (1975) de l'irregular Arthur Penn, amb Gene Hackman en el paper d'un investigador amargat per la seva situació amorosa, la guapíssima Susan Clark i uns adolescents i irreconeixibles Melanie Griffith i James Woods. De nou, una pel·lícula mitificada però sense cap interès ni pretensió. A vegades història d'amor, a vegades film d'acció, planteja uns proposta molt descafeïnada d'una mena de "thriller" massa setenter.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada